“Els Tècnics en Emergències Sanitàries sou imprescindibles per donar la bona resposta que la societat espera de nosaltres”

Aquest dissabte, 17 de febrer, es compleixen 6 mesos de l’atemptat a La Rambla de Barcelona. Ambulàncies Catalunya hem conversat amb Dani Martínez, infermer assistencial del SEM i un dels molts professionals que van atendre les víctimes en aquest tràgic succés. Una actuació, la dels professionals del SEM, que va rebre elogis a nivell internacional.

Així mateix, Ambulàncies Catalunya vam tenir el plaer de col·laborar amb el Dani l’any passat en un dels mòduls que imparteix en el Màster en Emergències i Catàstrofes de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ho vam fer amb un taller de muntatge del nostre Punt Mèdic Avançat, i, gràcies a la bona acollida obtinguda i a l’oportunitat que ens va brindar el Dani, esperem realitzar amb ell un nou taller el proper mes d’abril.

Així doncs, conversem amb el Dani, agraint-li per endavant que ens hagi compartit la seva experiència, com infermer i com a professor, i com a persona i professional que ha prestat servei en incidents de múltiples víctimes, com malauradament va ser l’atemptat a La Rambla de Barcelona. Mil gràcies, Dani.

• Conversem sobre el Taller d’Incidents de Múltiples Víctimes (IMV) del Màster en Emergències i Catàstrofes de la UAB-Vall d’Hebron:

Dani, quin tipus de mòduls imparteixes dins del Màster?

Dins el mòdul teòric, m’encarrego de les sessions d’electrocardiografia, ventilació mecànica, control de via aèria, anestèsia i intubació, i múltiples víctimes. En el mòdul pràctic, juntament amb els meus companys, fem tallers de Suport Vital Avançat en el pacient amb patologia mèdica i traumàtica, coordino el mòdul de rescat en muntanya que fem durant una setmana a Andorra, i el de múltiples víctimes que organitzem amb la vostra col·laboració en una casa rural un cap de setmana.

Quin sol ser el perfil de les persones que participen en aquests mòduls?

El nostre Màster està enfocat a infermers, tot i que gairebé cada any també tenim metges. El perfil de l’alumnat del Màster ha anat canviant progressivament en les últimes edicions. Fa uns anys a un Màster s’apuntaven majoritàriament professionals amb anys d’experiència laboral, que volien especialitzar-se i centrar la seva carrera professional en un àmbit. Actualment, el perfil majoritari és de companys que han acabat el grau fa molt poc i, en el nostre cas, els crida l’atenció el món de les urgències i emergències, i volen enfocar el seu currículum a això. També cal destacar que cada any tenim alumnes d’altres CCAA, sobretot de País Basc, Andalusia i Balears, i alguns d’altres països, que vénen a formar-se amb nosaltres.

Respecte a un IMV, què és el més important que ha de tenir en compte el TES, com a part de l’equip, quan es troba en una situació de catàstrofe?

El TES, igual que la resta d’intervinents però especialment, no s’ha d’oblidar mai del primer pas en tota intervenció, el PAS. El concepte de seguretat ha de ser una màxima en qualsevol professional de l’emergència, en qualsevol situació, i especialment en un IMV. En aquestes situacions és fàcil que baixem la barrera o apareguin actes “heroics”, i el més important del servei és que tornem tots tal com hem començat la guàrdia. La nostra tasca és solucionar problemes, no formar part d’ells.

Com s’aconsegueix mantenir el cap fred en un IMV? És una capacitat que s’adquireix amb l’experiència?

Evidentment l’experiència és necessària i fa que tinguis més recursos per afrontar qualsevol situació i gestionar les teves reaccions. És un fet que l’experiència et fa estar més avesat, però per a mi és molt important la formació. En el nostre treball, moltes vegades cal prendre decisions ràpides sense temps a grans reflexions, de manera que hem de tenir interioritzats els procediments perquè en aquell moment surtin sense haver de pensar-los, i això només s’aconsegueix entrenant cop i un altre, fins que no pugui sortir malament. Evidentment la realitat sempre et sorprèn i supera el que tenies previst, i cal saber adaptar-se i reajustar la resposta. És en aquesta flexibilitat on sí que entra l’experiència del professional.

Quan es tracta del muntatge del PMA en un IMV, què és el més important a considerar en una situació de catàstrofe?

Això dependrà molt del tipus d’incident en el qual ens trobem, no és el mateix un accident d’autocar enmig d’una autopista que un atemptat amb tirador actiu. Com a norma general, crec que el principal és fer un pas enrere, entendre l’incident en la seva globalitat i, a partir d’aquí, decidir què localització és la més segura i amb millors accessos i sortides. Òbviament, això no sempre és fàcil ja que no disposarem de tota la informació necessària.

L’estructura clàssica d’”hospital de campanya” inflable que a tots ens ve al cap no sempre estarà disponible i pot no ser la millor opció. Per exemple, en un atemptat terrorista sempre haurem de buscar estructures físiques més segures on poder-se confinar, si cal; en un accident en una carretera comarcal d’una zona molt allunyada, on trigarà molt a arribar l’assistència, haurem de buscar un espai ampli on agrupar els ferits i que funcioni com a àrea sanitària. Sigui com sigui, és molt important que tots els intervinents sàpiguen on és i tingui una única via d’accés i una de sortida ben senyalitzades.

Després de participar en un taller d’IMV, què impressions reps dels alumnes, amb què es queden principalment?

En general, tots diuen que és molt complicat posar-se en situació i llevar-se el “xip” assistencial. Som sanitaris i al que estem acostumats, i amb el que ens sentim més còmodes, és l’assistència al pacient. Però aquí toca sortir de la zona de confort. En aquestes situacions és més important l’organització i gestió, i ens costa fer aquest canvi de rol. Quan estàs fent un triatge primari i et trobes amb un pacient greu, instintivament vols dedicar-li tot el teu esforç i coneixement, però si la teva funció és de “triador” no pots quedar-te amb ell, has de seguir amb el següent ja que cal pensar en la col·lectivitat i no en l’individu, i a això no estem acostumats.

Quins són els propers mòduls que tens previst organitzar?

Doncs ara mateix estem a punt de realitzar el mòdul de muntanya, que serà a finals de febrer a l’estació d’esquí de Grandvalira, a Andorra. Són 4 dies on, en col·laboració amb el SUM (el servei d’emergències andorrà) i els pisters de l’estació d’esquí, els nostres alumnes participaran en diferents exercicis i simulacres en l’entorn de la muntanya i les pistes. És un mòdul que sempre crida molt l’atenció i estan desitjant que arribi, però no puc explicar-vos molt més perquè per a ells és tot sorpresa!

Segons la teva experiència en desastres, què canviaries respecte als protocols actuals en un IMV?

És difícil posar-ho sobre paper i intentar organitzar el que per definició serà una situació de caos, així que crec que hauríem de simplificar-los, establir unes estructures i línies primàries de treball, que tots coneguem i tinguem assumides, però sense grans documents de cent pàgines impossibles de recordar. El més important, com he dit abans, és practicar i practicar fins que tots els intervinents assumeixin els protocols com una cosa rutinària, i és l’única manera que entre tots detectem punts de millora.

Participar en simulacres no hauria de ser una cosa opcional o esporàdica, crec que hauria de ser obligatori que tots els que treballem en emergències ho féssim periòdicament. I no cal un gran simulacre en un aeroport, hi ha exercicis que es poden practicar en una aula, i també ens hem d’acostumar a posar en marxa aquests procediments amb petits incidents del dia a dia, un accident de trànsit amb 5 ferits o una evacuació preventiva d’un edifici per un incendi són bons escenaris per fer-ho. Un altre punt imprescindible per a mi és que aquests protocols (i els seus simulacres) integrin a tots els intervinents, i em refereixo tant a hospitals, centres de salut, unitats de Suport Vital Bàsic i del transport no urgent, com a policia, bombers o qualsevol altre servei que estarà implicat, fins i tot als ciutadans. Hem de conèixer-nos, saber com treballem cada un i parlar el mateix idioma.

• Parlem amb el Dani sobre l’atemptat del 17 d’agost a La Rambla de Barcelona:

El servei realitzat pel SEM a l’atemptat del 17 d’agost del 2017 a La Rambla de Barcelona va obtenir molts elogis a nivell internacional. Què va ser el més destacable de la tasca realitzada?

Jo destacaria la resposta en conjunt, tant de la ciutadania, policia i bombers, com la de tots els professionals sanitaris que van intervenir i els que es van oferir per fer-ho que van ser molts. Hi va haver un gran treball en equip, cadascun donant el millor de si sense qüestionar l’altre, em va cridar l’atenció el silenci i el to de veu dels que estàvem allà, no recordo crits ni sensació de nerviosisme, sí de responsabilitat i confiança entre tots. Crec que la capacitat de resposta i organització va ser la clau aquella tarda, començant per les sales de coordinació, les unitats que van intervenir (tant SVB com SVA), directius, i seguint pels hospitals, que van organitzar ràpidament els seus serveis d’urgències, quiròfans i UCIs, donant una resposta integral com a sistema sanitari.

Quins aprenentatges, a nivell professional i personal, s’obtenen en una situació d’aquesta magnitud?

El resumiria amb una frase que sempre dic als meus alumnes (i no sé de qui és): “Mai arribarem a veure tot el que hem estudiat, i mai estudiarem tot el que ens queda per veure“. Els que ens dediquem a l’emergència solem dir que el carrer enganxa, i ens motiva el pic d’adrenalina quan passes d’estar prenent un cafè a un avís d’un pacient greu, però és fàcil caure en la desmotivació quan portes guàrdies sense sentir aquesta sensació . La realitat dels serveis d’emergència està canviant i el perfil de pacients també, i ens hem d’adaptar a això, però no deixem de creure’ns-ho, treballem en emergències amb el que això comporta, i cal estar preparat per respondre davant de qualsevol situació. No hem de confiar en que ho sabem tot i que estem preparats pel que sigui, perquè sempre hi ha situacions que et poden sobrepassar, sempre hi ha coses per aprendre i marge de millora. D’aquí la necessitat de formació i pràctica continuada.

Segons el Dr. Joan Sala, director general del SEM, el 17 d’agost de 2017 “serà una cita obligada de tots els màsters d’emergències”. Quin missatge donaries als nois i noies que s’estan preparant per ser TES?

Jo els aconsellaria que no deixin de preparar-se mai, la formació continuada és imprescindible i sempre hi ha coses per aprendre. No serveix allò de “això no em passarà a mi” o pensar que ja vindrà algú que sàpiga el que cal fer. Els TES sou la primera línia i el col·lectiu més nombrós a la prehospitalària, la primera anella de la cadena de supervivència, així que sou imprescindibles per donar la bona resposta que la societat espera de nosaltres.

Sobre Dani Martínez…

Dani és Diplomat Universitari en Infermeria per la Universitat de Barcelona, ​​amb diversos postgraus en urgències hospitalàries i extrahospitalàries, i Màster en Emergències per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa com a infermer assistencial del SEM a Barcelona ciutat, és professor del Màster d’Emergències i Catàstrofes de la UAB-Vall d’Hebron, i Coordinador del Grup de Treball SVAE de SEMES.

infermer atemptat barcelona

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>